dimecres, 23 d’abril de 2008

Sant Jordi 2008

El 23 d’abril de cada any se celebra, com segur que ja heu notat, el dia de Sant Jordi, el Dia de la Rosa y el Llibre. Però ¿d’on ve aquesta tradició? Us proposo, si en teniu ganes, de fer un recorregut històric-mític per desvestir els misteris d’aquesta tradició.

San Jordi, a més de patró d’Aragó i Catalunya, ho és també de Portugal, Gènova, Anglaterra, Lituània, Rússia, Geòrgia, Etiòpia i altres llocs. Però hi té diferents noms: Jordi (català), Jorge (castellà), Gorka (euskera), Xurxo (gallec), Georges (francès), George (anglès), Georg (alemany), Giorgio (italià), Georgos (grec) o Yuri (en rus). El nom té etimologia grega: ve de gea (terra) i ergon (treball). És a dir, que tenim un sant una mica agricultor i rústic, “el que treballa la terra”.

El nostre Sant Jordi fou un cavaller de Capadòcia conseller de l’emperador Dioclecià (284-305), o això diuen. Va elegir un mal moment per a fer-se cristià i abandonar una brillant carrera militar, perquè a l’emperador (o més aviat, al seu segon, Maximià, i diuen que per raons del cor) no li queien en molta gràcia els cristians que diguem. Això sí, el nostre bon Jordi va repartir les riqueses i béns entre els pobres i per mantenir-se fidel a les seves creences, fou martiritzat i decapitat l’any 303. Si s’hagués esperat només deu anys, no hauria tingut tanta mala sort el bon home, perquè Constantí va declarar aleshores la tolerància religiosa. Però en fi, coses que passen. A canvi, tenim la llegenda, que va córrer àmpliament per Europa durant l’Edat Mitjana.

La nostra catalana s’ambienta a Montblanc (Tarragona), on tinc entès hi fan una representació cada any, i per si no recordeu les classes de parvulets us la recordo. Diu la llegenda que un drac dolent dolent terroritzava la ciutat i exigia donzelles per endrapar, fins que un dia, per sorteig, va tocar en sort a la princesa d’ésser el plat fort del menú del drac. Però, és clar, com havíem de permetre que una dolça princesa fos malèvolament devorada (poc importa que fins aleshores les camperoles digerides haguessin estat ja unes quantes)? Així que quan el drac casi ja li havia casi clavat l’ullal dret a la princesa, va aparèixer el nostre Jordi, vailet ben ufanós i ben plantat, a la gropa del seu cavall blanc i va enfilar el drac en la seva llança, patentant l’estil “pinxito moruno”. Però ¡sorpresa! de la sang del drac nasqué un roser, del que el nostre valent cavaller va prendre una rosa i la regalà en proba d’amor a la princesa. No sabem si l’idil·li va acabar en casament i divorci, perquè no és el quid de la qüestió, és clar. Suposarem que van ésser feliços per sempre.

Hi ha altres històries circulant arreu. Diu el Costumari Català de Joan Amades que Sant Jordi fou escollit patró de cavalleria i de la noblesa catalana per l’ajuda que va donar a les conquestes del rei Pere I allà pel 1094, que va guanyar una batalla contra els sarracens invocant el nom del sant quan es va inventar allò de la Reconquesta. Una altra llegenda diu que Borrell II ca recuperar Barcelona amb l’ajuda de només 9 homes i amb el sant, que des de dels núvols i amb un llamp per espasa, els guiava. Així doncs, el sant era honrat a Barcelona amb torneigs i justes de cavalleria cada 23 d’abril a la Plaça del Born, i els cavallers en lluita regalaven roses a les seves dames.

Una celebració tan bonica no podia ser una cosa només de la noblesa, no, així que la festa es va popularitzar a través de la Fira dels Enamorats al s.XV, quan es representava la llegenda i es repartien roses. Per això, a Catalunya cada 23 d’abril és el dia dels enamorats, lligat a la festa de Sant Jordi. Recentment, la festa ha estat declarada dia mundial del llibre, coincidint amb la mort de Cervantes, Shakespeare i Josep Pla.

Així, cada 23 d’abril elles els regalen llibres a ells, i ells a elles roses roges, acompanyades normalment d’una espiga i una cinta amb la senyera. La rosa roja significa passió, l’espiga fecunditat i la senyera el patronatge del Sant Jordi, Conec a més una altra tradició més relacionada amb la cultura provençal i trobadoresca, en la què les dames exercien el patronatge de la cultura (i sustentaven la còpia i distribució dels poemes, simbolitzats pel fet que nosaltres, dones, regalem llibres). La rosa que ells ens regalen recorda al seu torn als poemes que els trobadors dedicaven a les seves dames, encara que l’amor del que parlen els trobadors (i les trobadoritz, que també existien) no és un amor passional, sinó que més aviat busca simbolitzar-se o inspirar-se en la dama.

Espero que us hagi agradat el recorregut per les nostres arrels. Personalment, és una de les meves festes preferides, encara que a Catalunya no sigui festiu. Podeu trobar aquesta informació i molta més googelegant, és molt fàcil. I sí, aquí va la rosa per a totes i tots!