divendres, 24 de juliol de 2009

GRÀCIA I MISSIÓ (Ef. 2:4-9)

Església "El Redemptor", Sabadell, 19/7/09

Algú em va comentar una vegada que en la seva experiència, les esglésies que més es dediquen a programes socials i a desenvolupar les relacions institucionals amb els agents que les envolten són les que a la vegada menys criexien. A mi em va cridar molt l’atenció aquest comentari, sobretot perquè em creava refús. Sempre he pensat com a certa la idea contrària, és a dir, que les esglésies més actives o si voleu activistes socialment són les que més creixen. Però pensant-ho bé crec que en l’experiència d’aquesta persona hi ha alguna cosa de certa. Per una banda, hi ha la qüestió de què diferencia una ONG d’una església. Per altra, tenim el problema de la privatització de la religiositat i lligat amb aquest la qüestió encara molt pendent de com ser esglésies en missió en el s. XXI, qüestió a la que ningú sembla haver-hi trobat, de moment, una solució prou satisfactòria.
Davant la paraula “evangelització” molts de nosaltres ens posem a tremolar. Si sentim “campanya d’evangelització” és molt probable que fuguim cames ajudeu-me, no sigui que ens posin a repatir folletons a les cantonades. El cert és que per por a ésser associats a alguns grups cristians neo-conservadors i evangelistes, moltes esglésies ens hem retirat del carrer i hem caigut en l’activisme social pur i dur, deixant de banda el nostre “fet diferencial”, per dir-ho d’alguna manera, que hem guardat com una opció personal, motor de la nostra acció social. Moltes esglésies hem triat l’opció de mimetitzar-nos en l’ambient social, no destacar gaire, i optar per un perfil baix quan es tracta de parlar del Regne de Déu. En aquest escenari aleshores no són estranyes les paraules d’aquest amic meu sobre el poc creixement de les esglésies més actives socialment. Al cap i a la fi, casi ningú podria distingir fàcilment entre nosaltres, cristians, i un voluntari, o entre nosaltres, cristians, i un filàntrop.
El diumenge passat sentíem que en el moment actual, el cristianisme s’està replantejant i tornar a re-pensar a sí mateix; hem arribat a un punt on els models passats no serveixen i en el què aquesta via social, tot i que ha donat alguns fruits, no acaba de funcionar tant bé com voldríem. Atenció perquè no estic dient que això que hem definit com “vía social” sigui un error, sinó que es tracta de posar-ho en el seu just context, en les motivacions adequades. A l’octubre mateix se celebrarà un sínode a Barcelona sota el lema de “El pa nostre de cada dia, dóna’ns-el avui: un estil de vida, un estil d’església” que justament vol afrontar aquesta situació: pensar des de les bases de bell nou com ser església fidel a l’evangeli en el nostre temps.
En aquest sentit, doncs, cal tornar als fonaments. No en un sentit utòpic i irresponsable i llençar-nos a predicar sobre el comunitarisme de béns de l’església que trobem dibuixada als Actes dels Apòstols, per exemple, com si en algún moment hagués existit una edat d’or per l’església, cosa falsa. No, cal tornar als fonaments d’una manera constructiva, amb una lògica realista però també oberta a les possibilitats. Al cap i a la fi, el RD implica justament un canvi de lògica, passar d’una lògica de la mancança a una lògica de l’abundància: és a dir, no veure 5 pans i 2 peixos senzillament, sinó crear les condicions necessàries per a que tothom menji i s’atipi. Però d’això en parlarem un altre dia.
Sí m’agradaria, però, que ens paréssim un moment en això del “canvi de lògica”. Les esglésies fins ara s’han mogut regides una mica pel paradigma social, és a dir, en la missió exterior han optat, com deiem, per un model ONG. És a dir, ha permeat molt cap l’interior de les esglésies el model ONG: la col·laboració amb centres d’acollida a l’emigrant són un bon exemple. Però el canvi de lògica ens convida a pensar a l’inversa: de dintre cap enfora. No es tracta de rebutgar tot el que la societat ens ofereix, sinó de posar-hi la nostra senya d’identitat. Jesús en aquest sentit és un bon exemple: tota la seva vida es va considerar jueu i com a tal complidor de la Llei, però a la vegada la va interpretar segons la seva visió de què havia d’ésser la Llei. No la rebutga; la interpreta segons les seves pròpies coordenades.
Ara bé, per aconseguir aquesta missió exterior cal primer una missió interior.
El concepte de “missió interior” pot sonar una mica estrany. Al cap i a la fi, el missioner o el que missiona, el que és enviat, sempre és enviat a l’exterior. I a més, nosaltres ja venim a l’església, ja sabem què és l’evangeli! Això és cert. Ara bé, faríem bé de pensar que en realitat tots som enviats. Tots som enviats els uns als altres, i tots tenim un compromís amb aquesta missió interior, en “missionar” la comunitat, si ho voleu dir així. Bíblicament, se sol distinguir entre el que és enviat, és a dir, el que o la que és apòstol, i el que segueix Jesús, és a dir, el deixeble. Però en última instància, tant apòstols com deixebles, són convidats a predicar i a sortir de sí mateixos, perquè el compromís amb Jesús aboca irremediablements vers l’altre.
Ara bé, el concepte de “missió interior” està curiosament lligat a la gràcia. A la gràcia i a l’acceptació d’aquesta gràcia. La missió interior implica el seguiment de Jesús, com dèiem, però un no pot seguir Jesús ni cap Déu sinó és reconciliat, i això només és per gràcia.
LLEGIR TEXT
Algú ha dit que la salvació només és possible acceptant-la i responent amb confiança. La resposta de la confiança és justament l’acceptació d’aquesta gràcia. Amb això d’acceptar les coses gratuïtes, els humans no som gaire bons; ens hem acostumat a que res és gratis, i si ho és, és perquè després hem de pagar un preu. A més, tendim a pensar en termes individualistes que ens porten a “tassar” les coses i les persones en relació el valor que tenen envers meu, segons un esquema de retribució. Com que tot ens costa, no és fàcil acceptar res. Però aquí, l’incís bíblic ens obra un horitzó nou.
Us heu fixat alguna vegada que Pau entén la salvació en termes de participació i de col·lectivitat? És molt curiós. Aquest fragment que hem llegit és un bon exemple. Pau quasibé mai parla en termes de “tu”. Només ho fa en molt contades ocasions, sobretot quan parla d’una ensenyança ètica. Ni tan sols quan escriu a les comunitats deixa de parlar de “nosaltres”, que alterna de tant en tant amb el “vosaltres”. De fet, parlar de vosaltres ja indica un grup, una col·lectivitat. Mireu:
“Déu ens ha estimat… ens ha donat la vida... a nosaltres…. Heu estat salvats… ens ha ressucitat… ens ha entronitzat… Som obra seva…. Déu ens ha creat….”
Així doncs, primer punt, Pau pensa en la salvació com a grup, en termes comunitaris.
Hem dit també que la pensa com a participació. Però participació en què? El fragment aquest també ho diu: “… juntament amb Crist…. Déu ens ha ressucitat en Crist… ens ha entronitzat juntament amb ell… la bondat que ens ha tingut en Jesucrist…. Déu ens ha creat en Jescucrist”. Participació en què, doncs? Doncs en Jescucrist. O més aviat, en la relació que existeix entre Déu i Jesucrist, o el que alguns diuen, la fe de Jesús. Punt dos, Pau entén la salvació com a participació, doncs.
Que Pau ens parli en termes de col·lectivitat i de participació quan vol defenir què és la salvació ens diu molt clarament que la peça clau d’aquest entramat és justament la relació. Què és aleshores la salvació? La salvació és estar en la relació correcta no només amb Déu, sinó amb tot el que és creat. I això suceeix per gràcia. Per gràcia entrem en aquesta relació i per gràcia la construim. Això d’estar en la relació correcta pot sonar molt abstacte. De fet, hi podríem dedicar una altra reflexió, o millor, unes quantes més i encara no esgotaríem el tema. Però de moment quedem-nos amb la idea bàsica: estar en la relació correcta implica que les nostres accions vénen determinades per l’ètica del RD. Això vol dir descentrar-se una mica un mateix i assumir una escala de valors diferent on l’altre és tan important com jo.
“Salvació” i “gràcia” són dos termes molt típics del nostre llenguatge cristià. Que és un llenguatge que no tothom fora de l’església entén. Sí, tothom sap què és la salvació. És alliberar-se d’alguna cosa, o evitar-la. “L’heroi ha salvat la noia” o “m’he salvat de catejar”. Però i si en comptes de dir a la gent “Déu et salva” els diguéssim “sabies que Déu és com un gran face-book gratis que millor comunicació en temps real té i que et permet descarregar els millors programes” no ens entendrien més? Encara que potser aleshores no entendríem nosaltres, oi? És evident que Déu no és com el face-book, però tant el face-book com Déu permeten un tipus de comunicació determinada, fàcil i accesible. És la vehiculació de la comunicació el que interessa aquí.
Però estàvem dient que la salvació és alguna cosa que té molt a veure amb els grups i amb la participació. Una es podria preguntar si el que Pau està dient és si per salvar-se algú, tothom s’ha de salvar. Però Pau no va per aquí, perquè com dèiem, no pensa en termes individuals, i aquest, de nou, seria un plantejament retributiu. El que més aviat està dient és que la salvació és un procés que no es dóna de forma aïllada, no és alguna cosa que ocorreixi només entre Déu i jo, sinó que més aviat toca totes les persones. La salvació sempre té una dimensió comunitària, perquè regenera les relacions, les situa en un altre àmbit. És un guariment progressiu, holístic, que es ramifica de mica en mica, com un tapís que va creixent poc a poc a cada llençada.
Si ens parem a mirar-ho així, això de la missió interior té molt de sentit, oi? No es tracta d’evangelitzar-nos uns als altres, perquè certament nosaltres ja sentim predicar molts dies, i ens sentirem molt més. Es tracta més aviat d’ésser canal de concertització d’aquesta salvació, es tracta de crear les condicions per a què les relacions entre nosaltres siguin bones, sanes, saludables, i de posar-hi les bases per a que això sigui possible. Es tracta de ser comunitat salvífica, si ho voleu dir així. Salvífica en el sentit que les relacions que existeixen en el seu sí responen a la relació de confiança que hi ha entre Jesús i Déu. Però això només pot ocòrrer si de veritat acceptem la gràcia de Déu, si deixem que sigui aquesta gràcia la que motiva les nostres accions, si ens l’apropiem. Perquè si de veritat ens ho creiem i actuem em conseqüència, aleshores estem posant les condicions necessàries per a què això que anomenem de manera abstracte salvació sigui una realitat. Salvació és quan em disculpo per alguna cosa mal feta, i quan accepto aquesta disculpa; salvació és quan encara que no em cau gaire bé aquell germà o germana tinc en compte la seva opinió; salvació és quan la situació d’aquella persona em genera també a mi un desordre. Ho és perquè la gràcia és tan vàlida per a mi com per a ella, perquè la gràcia és el punt mig d’encontre entre ella i jo. D’aquí d’una manera natural en sortirà allò que anomenem missió exterior, però això també ho deixem per un altre dia.

Tots els grups humans som complicats. Això quasibé és inevitable; ens enfadem els uns amb els altres, ens cridem, diem que no ens volem parlar els uns amb els altres en alguna ocasió, estem de morros, ens sentim ofesos o ferits… Això és el pa nostre de cada dia. I ningú diu que això no passarà. La qüestió aquí no és tant el problema o el conflicte que ha provocat aquesta reacció. La qüestió és que si som salvats per gràcia a través de la fe, tenim a l’abast els mitjans suficients per a solucionar el conflicte. Missió interior, recordeu?