diumenge, 27 de desembre de 2009

Or, encens i mirra

Is. 60:1-6; Mt. 2:1-12; Slm. 72. Predicació a l'Església El Redemptor (Sabadell, 27/12/09)

Fer una predicació en temps de Nadal sol ésser una mica més complicat que fer-la en un temps habitual. Tots coneixem perfectament la història del naixement de Jesús. La predicació en aquest cas és una mena de re-actualització d’una història ben coneguda, com una mena de memorial que cada any celebrem i que ve a estrènyer els vincles entre nosaltres i Déu. No hi ha res de nou a explicar, perquè sense ésser la història més vella del món probablement és la història més coneguda del món: ¡el Messies ha nascut! I no cal afegir-hi gaire més.

Jo estava pensant amb aquesta idea que aquesta és la història probablement més coneguda del món. I per a que una història sigui tan coneguda, ha de tenir un bon guió, uns bons personatges i captar l’interés des de l’inici fins la fi. Ha de tenir darrera de tot això un treball minuciós de composició, moltes hores pensant el desenvolupament dels personatges i la intensitat de la trama argumental. És a dir, ha de tenir un treball entre bambalines, un esquelet prou fort per a que aguanti tot el decurs de la història. Aquest és un esquelet que és necessari doncs que sigui ferm i present però que no solem apreciar: està en el rerafons de la trama que ens explica l’escriptor. En el relat bíblic passa exactament el mateix, i en aquest cas estava pensant jo quin és l’esquelet que hi ha darrera del relat del naixement de Jesús en Mateu, perquè cap de les paraules de l’evangelista està posada a l’atzar ni cap de les escenes que explica és supletòria.

Si recordeu, l’any passat, per aquestes dates, parlàvem de la història de la matança dels infants a Betlem ordenada per Herodes quan aquest fou burlat pels tres mags. Ressaltàvem aleshors les ambigüetats de la vida: per una banda, que el naixement del Messies, el Salvador, anés acompanyat d’un acte tan malvat; per altra, el fet que la salvació de Déu vingués encapsulada en una cosa tan desvalida i fràgil com és nen nou-nat. La lògica divina supera sempre qualsevol imaginació humana.

Avui, com dic, m’agradaria continuar amb el relat del naixement de Jesús segons ens el dóna Mateu, però situar-nos una mica abans de l’esdeveniment de la matança dels nens a Betlem. M’agradaria parlar sobre el relat de la peregrinació dels tres reis mags a Betlem i de l’oferiment al nou-nat Jesús de l’or, l’encens i la mirra. És un relat molt conegut, com deia, així que no el llegirem. Només el recordarem una mica: els tres reis mags de l’Orient arriben a Jerusalem buscant el rei dels jueus, Herodes els demana que l’informin quan el trobin i els tres reis mags troben el nou-nat amb la seva mare, l’adoren i li regalen tres presents: or, ences i mirra.

La tradicció interpretativa cristiana ha donat moltes lectures del que signfiquen els tres regals: l’or és un regal de reis, l’encens era habitualment usat en els rituals celebrats en el Temple de Jerusalem i la mirra s’usava en l’antigüetat per embalsamar els morts. Es tractaria doncs d’una mena d’alegoria del recorregut vital del rei-sacerdot Jesús que finalment moriria. Ara bé, encara que aquesta és una lectura prou enginyosa, per captar els mastissos de la història dels tres reis mags i enmarcar-la en el seu correcte ambient, per trobar aquest esquelet que suporta tot el relat, cal remontar-nos una mica més en els texts bíblics i arribar a Isaïes. Perquè el referent que Mateu vol posar en primera línea no és tant l’itinerari de vida que tindrà Jesús com l’acompliment de profecies antigües que l’acrediten com l’esperat Messies.

Sense dubte, Isaïes és el profeta més citat en el NT quan es tracta de parlar de l’acompliment de les profecies messiàniques. Se l’utilitza tant que no és estrany que s’acabi pensant que Isaïes és un profeta tan dotat i tan beneït per l’Esperit Sant que va predir quasibé amb exactitud mil·limètrica el naixement, vida i mort de Jesús. O això o és que el bon home d’alguna manera tenia posada la pel·lícula dins del cap i l’anava explicant sobre la marxa. Un exemple: el capítol 53 d’Isaïes parla d’un servent sofrent amb uns termes tant para·lels als de Jesús que és inevitable que la tradició cristiana l’hagi batejat com el “cinquè evangeli”: “ell era malferit per les nostres faltes, triturat per les nostres culpes”, diu el cap. 53. De fet, el mateix Jesús usa textos d’Isaïes per parlar de la seva pròpia auto-comprensió, quan cita Isaïes a la sinagoga i diu “l’esperit de Déu reposa sobre meu”. Sí, el cert és que Isaïes, i amb motiu, és un dels grans llocs clàssics per a la interpretació cristiana messiànica.

Ara bé, el profeta escribia tot això ho feia més o menys en temps de l’Israel del s. VI a.C.. Per fer-nos una idea del temps històric, perquè de vegades sembla que la història d’Israel queda en una bombolla apart de la resta de la història de la humanitat i ens fa la sensació falsa que ens és molt pròxima històricament parlant, pel s. VI a.C. la Grècia clàssica de les grans polis tots just començava a treure el cap; Roma poster ocupava una quarta part de l’extensió de Sabadell i començava a dominar els pobles de l’Itàlia central; a Catalunya els nostres avantpassats feia només uns 150 anys que coneixien el ferro i els amos del cotarro al Mediterrani eren els grecs i els fenicis. Aleshores, a Israel, tot just Nabucodonosor havia destruït el temple de Jersulem i començava l’Exili de Babilònia.

La tradició bíblica cristiana ha llegit les profecies d’Isaïes des d’un punt de vista cristològic, com si el “servent sofrent” del que parla el llibre d’Isaïes, l’Ungit, és a dir, el Messies, no fos un altre que Jesús, el Crist, el Messies. Una lectura cristològica d’Isaïes, és a dir, com qui estigués prefigunat el profeta fos el Jesús que nosaltres coneixem en el NT, no només és correcta, sinó que nosaltres, com a cristians, estem cridats a fer-la, perquè això ens parla de la continuïtat i la coherència de l’acció de Déu en la història. Ara bé, també seria un error aplicar directament aquesta lectura cristològica al profeta Isaïes sense considerar alguns altres aspectes. Per una banda, el coneixement del context vital dels textos ens pot ajudar a meravellar-nos encara més de la provisió que Déu fa en la història; per altra, cal respectar el sentit original dels propis textos, perquè també tenen un sentit de revel·lació en el moment que van ésser pronunciades pel profeta per a la gent que les va escoltar.

Quan sentim a parlar de “profetes” en el nostre món occidental actual tendim a pensar en persones que gràcies a alguna habilitat especial són capaces de predir el futur, a l’estil de les pitonisses i les boles de cristall. A més, en l’ambient eclesial europeu el “profetisme” és una qüestió bastant mal vista; un pensa de seguida amb l’avís bíblic dels “falsos profetes” i amb l’abús que en cercles eclesials es fa del títol. Però el cert és que la tradició profètica bíblica no està primerament lligada a la predicció del futur i ni tan sols té perquè estar acompanyada de grans demostracions. Al contrari, el profeta bíblic és profeta perquè parla justament del present. El profeta és la persona que a la llum de les accions alliberadores de Déu en el passat envers el seu poble, té un missatge d’esperança per a l’època present. Si pensem en l’AT, i hem parat atenció al variats relats de profetes, veurem que fins i tot n’hi ha alguns que tenien visions i entren en èxtasi, com és el cas de David, que no només era rei sinó que en les seves estones lliures era profeta, però el seu missatge sempre queda arrlat en l’experiència del moment. El profetisme, doncs, té a veure amb el present, amb una situació concerta… i per això és necessari conèixer bé el context vital de les paraules del profeta per a poder descobrir-ne, també per avui, per a nosaltres, on és el missatge d’esperança.

Isaïes és l’exemple perfecte d’aquest sentit històric de present pel que fa als profetes de l’AT. El que coniexem com el llibre bíblic d’Isaïes són en realitat tres llibres diferents de tres profetes diferents, encara que tots tenen com a fons comú un llenguatge semblant a l’hora de parlar de com Déu intervé en la vida del seu poble, d’Israel. En un desplegament de creativitat inaudit, els i les expertes parlen d’aquests tres profetes com “el primer Isaïes”, “el segon Isaïes” i “el tercer Isaïes”; o encara amb més professionalitat, d’Isaïes, Deutero-Isaïes i Trito-Isaïes. ¿Originals, eh?

Cada un d’aquests profetes parla sobre l’horitzó d’una situació particular. El primer Isaïes parla al voltant de l’any 700a.C., quan bona part del regne de Judà acabarà formant part del territori assiri. El profeta coneix la promesa de Déu a la dinastia davídica, és a dir, que sempre sobre el tro de Jerusalem hi haurà un descendent de David. Però ¡ai! ha passat que Judà s’ha apartat dels camins del Senyor i la llei ja no es compleix enlloc, diu el profeta: no hi ha justícia social, els oprimits (que no tenen perquè ser només pobres) són encara més oprimits, els jutges no fan els seus veredictes segons la llei del Senyor i el rei es dedica a aliar-se amb uns pobles per a lluitar en contra d’altres pobles per a aconseguir més riqueses. Com a resultes, Assíria ocupa una gran part del Regne de Judà, o això entén el profeta.

El segon Isaïes parla des de la realitat de l’Exili de Babilònia, i per això la secció que li correspon és conegda com al Llibre de la Consolació: el temple ha estat destruït i gran part de la població deportada a Babilònia; però el profeta coneix de la intervenció passada de Déu, quan Jahvé va treure el seu poble de la casa d’esclavitud a Egipte, i, ara, de nou, en aquest temps on tot sembla perdut i ja no hi ha un lloc per adorar al Senyor perquè el Temple ha estat destruït, Déu tornarà a actuar: enviarà un nou servent, un Messies davídic, un nou rei, i com un nou Èxode, els exiliats tornaran a la seva terra. El segon Isaïes diu: tingueu esperança, perquè Déu ens rescatarà de nou amb mà poderosa com ho va fer en el passat. Per cert, que nosaltres quan parlem de “Messies” entenem automàticament el Crist, però en l’AT un messies és qualsevol persona o grup de persones que han estat destinades a un propòsit concret.

I arribem al Terecer Isaïes. En aquest ens detindrem una mica més, perquè és al que es refereix Mateu quan parla de l’or, l’encens i la mirra. L’escenari del tercer Isaïes ha tornat a canviar: Babilònia, la gran enemiga, ha caigut davant dels perses i s’ha proclamat un edicte pel qual els jueus exiliats poden tornar a la seva terra i a Jersualem. Una pensaria doncs que als jueus esl faltaria temps per tonar plens d’esperança a la seva terra: ¡per fi poden tornar a casa seva! Però (en tota bona història hi ha d’haver un però), la situació no és tan fàcil. Han passat quasibé 30 anys des de la destrucció del temple i l’Il·lusió primera del retorn topa amb tot un seguit de dificultats pràctiques: l’economia del país, que depenia molt de les rutes comercials, moltes d’elles despaçades ara a altres indrets, és un desastre. Bona part de Jerusalem està en runes i el treball de reconstrucció de tot el país és ingent. No hi ha una direcció política ni clara ni forta. La majoria dels negocis familiars, que són la base de l’economia del país, s’han perdut i alguns llocs han estat ocupats per nouvinguts d’altres terres. Per fer-nos una idea, és quasibé com la depressió i el sentiment de desesperança que es vivia a Espanya quan va acabar la guerra civil, o com la sensació de cansament a Europa tots just després de la IIGM. ¿Qui tenia ganes aleshores de reconstruir res? Per acabar-ho d’arreglar, hi ha tensions importants entre varis sectors: entre els desterrats que retornen i els que s’havien quedat; i també entre els jueus, tant els que tornen com els que s’han quedat, contra persones que s’han assentat en aquesta terra després de la deportació, ja que era pràctica comú que els pobles sotmesos fossin assentats en les terres d’altres pobles sotmesos; i, per sobre de tot, el domini persa, que ha permès que els jueus tornin a la seva terra, és al cap i a la fi un domini que recapta impostos i imposauna certa política.

I davant d’aquest quadre, davant d’una Jerusalem emprobida i deprimida, n’hi ha un que no se li ocurreix res més que parlar d’una Jersualem radinat i enrriquida que acull la glòria del Senyor i que rep a totes les naciones en peregrintage. Diu el text IS. 60: 1-6.

“Però de quin or està parlant aquest home? De quins tresors del mar parla aquest llunàtic? Què camells i dromedaris de Madian i Efà ni quins set sous? L’Isaïes aquest ha perdut la xaveta, casi que millor l’apedreguem, no sigui que vingui algun oficial persa i cregui que els jueus som taaan orgullosos per parlar que totes les nacions ens vénen a pagar tribut i acabem pitjor del que estem”. Porbablement n’hi havia més d’un i una que ho pensava això; com també n’hi havia més d’un i una que compartia l’esperança del profeta.

El cert és que a l’època en que aquest Isaïes anava anunciant pels carrers enrrunats la futura reconstrucció de Jerusalem passava una cosa que sol succeïr en comunitats amenaçades: apareixia amb força un sentiment d’exaltació nacionalista. Per alguns aquest Isaïes podria passar per llunàtic que encara faria atreure l’ira de Pèrsia cap el país, però per altres això que les nacions vindrien en peregrinatge a embellir i restaurar la ciutat i el Temple, i a més a instàncies del propi Jahvé, era com música celestial. Si recordeu, hi ha dos altres llibres històrics a la nostra Bíblia que parlen d’aquest moment de reconstrucció de Jersualem: són Esdres i Nehemies. Curiosament, Esdres acaba fent una legisalció que obliga als varons jueus a separar-se de les seves dones extranjeres amb l’excusa de conservar la puresa del poble jueu. Per cert, que al plantejament poc menys que xenòfog d’Esdres s’hi oposa la història de Rut la moabita que es casa amb el molt jueu Booz, que és un llibre que data d’aquesta època. Però aquesta és una altra història.

Tornem a Isaïes i a Mateu. Aquesta imatge que acabem de veure de la peregrinació de les nacions a Sió és una tradició ben coneguda que els anteriors Isaïes ja havien usat. És una tradicció d’elecció, és a dir, empelta amb les idees d’Israel com a poble escollit per Déu, en la mateixa línia de l’elecció d’Abraham, de l’Èxode i de David, només que ara es parla de Jerusalem, de Sió, en lloc d’un persontage o un fet que simbolitza tot el poble. Però atenció perquè el peregrintage de les nacions a Jerusalem no parla des d’un exclusivisme nacionalista, tot i que s’hagi llegit així, com de fet, tampoc originalment en parla l’elecció d’Abraham. Les nacions no apareixen com tributàries d’una mena de Jerusalem idealitazada. Al contrari, les nacions participen en la glòria del Senyor que arriba a Jerusalem: elles també són subjectes de la salvació de Déu, no només objectes expoIiats. No són participants obligades per a benefici propi d’Israel, ni es parla de judici de les nacions (que és una altra tradicció ben present en altres profetes), sinó de participació: les nacions participen íntegrament de la reconstrucció de Jerusalem perquè també conten en la salvació de Déu. El text no diu que les nacions vinguin a posternar-se davant Jerusalem, sinó que vénen atretes per la llum de la glòria del Senyor.

I un altre detall important: aquest trecer Isaïes està parlant en clau futura: el capítol acaba dient “Jo, el Senyor, no tardaré en fer complir tot això”. El missatge d’esperança per l’època des de la que parla Isaïes ja no està posat en els descendents del llinatge davídic ni en la vinguda d’un Messies tal i com s’havia conegut aleshores a Israel. No. Jerusalem es tornarà a alçar per una acció directa i dràstica de Déu: perquè serà Déu mateix qui repartirà justícia. És la visió de futur que cal en una època de reconstrucció, però també és una visió que ara va més enllà del que havia estat habitual en els cicles d’Isaïes. El primer i segon Isaïes encara parlaven d’un Messies davídic i no tenien aquest sentit d’acompliment futur per acció directa de Déu.

Aquesta tradicció davídica dels Isaïes anteriors ens és temenadament familiar a nosaltres perquè s’usa sistemàticament per parlar de Jesús: és el rebrot de la soca de Jessè, el naixement d’un nen nou nat, Immanuel, Déu amb nosaItres. El salm que hem llegit al principi del culte, que parla del rei just, és exemple d’aquesta tradició més davídica: el rei que aplicarà la justicia. Però curiosament, les dues tradicions mai es van barrejar entre sí al llarg de l’AT, sinó que van restar una al costat de l’altra com dues vetes separades.

Fins que va arribar Mateu. Mateu va llegir molt, va investigar molt i va pensar molt. O més ben dit, la comunitat de fe que hi ha darrera de Mateu va fer possible tot això. En la fe que aquestes dues tradicions quedaven acomplertes en Jesús, Mateu hi va trobar l’esquelet perfecte per bastir la seva història. Perquè el Messies davídic, Immanuel, era Jesús, i en ell s’encarnava un propòsit de salvació universal que trascendia un sol poble i que estava a disposició de tota l’humanitat. ¡Perquè Déu mateix estava en Jesús!

Així doncs, seria el Messies qui rebria el peregrintage de les nacions, perquè l’esperança de salvació universal s’ha desplaçat ara des de la ciutat de Jerusalem, on brillava la glòria de Déu, a Jesús, al Messies: la llum que venia sobre Jersualem ara s’ha concentrat en un punt, en un nen; un nen que expressa de la manera més sorprenent possible l’implicació total de Déu en la història de les persones i dels pobles per a tot aquell i aquella que la vulgui acollir. Heus aquí, doncs, que l’or, l’encens i la mirra que porten els tres reis mags de l’Orient són presentats al petit Jesús com a resultat de l’actualització que fa Mateu del peregrinatge de les nacions. Com abans, aquest no és un Messies que vingui a portar judici a les nacions, sinó salvació; no és un Messies que vingui a oferir guarició per a uns pocs, sinó per a tots. No és un Messies que s’identifiqui amb uns pocs, sinó amb tots. No és un Messies que destrïi, sinó que es posa a disposició de tots. És un Messies per a tots.

I ara, per acabar, us explicaré un secret. Però no aneu a explicar-lo corrents, ¿eh? És una cosa molt grossa que he sapigut. Així que ¡pssssssss!

El Messies aquest ja ha nascut. Sí, sí. Però no ho expliqueu gaire, no sigui que ens prenguin per llunàtics com li ha passat a més d’un i una.

Ara que ben pensat, és una història massa bona per no anar-la explicant, oi? Seria una llàstima que no la continuessim contant. Perquè EL MESSIES HA NASCUT, i en aquestes quatre paraules, només en aquestes quatre paraules, hi ha expressat d’una manera única l’amor de Déu envers tota la creació. EL MESSIES HA NASCUT.

Que Déu ens beneeixi. Amen.