diumenge, 8 d’agost de 2010

“M’ESTIMES?”

Jn. 21:15-19

Església Baptista El Redemptor (Sabadell), 8/8/2010

[La lectura del text bíbic es farà a l’inici de la predicació, potser s’hauria de llegir tot el cap. 21]

En Miquel té avui un dia normal. No és ni bo ni dolent, només normal. En la seva situació, això vol dir que aquests és un altra dia en el que ha anat a unes quantes entrevistes laborals, i en cap d’elles li ha fet la impressió que el tornin a turcar. Al principi, s’ho va prendre amb calma. Havia estat treballant en dos treballs com un boig durant els tres passats anys. Li quedava l’atur, cosa amb què podria anar tirant, i una vegada hagués dormit i descansat tot el que no havia fet en tres anys, començaria a buscar feina. Tenia una bona formació i experiència en el seu camp. Era creatiu i dinàmic, amb inicitiva i capacitat de treballar en equip i sota pressió… que és el que tots els anuncis semblen exigir com a requisit previ als candidats. Quan al cap de dos mesos de començar a buscar feina no rebia cap trucada, va començar a inquietar-se lleugerament. Als quatre estava preocupat. Ara, als sis, la preocupació s’ha tornat normalitat i sembla viure en una mena d’apàtica cerca de treball “del que sigui”. Sembla que el pes del món li ha caigut sobre l’espatlla i no fa més que encorvar-lo. Però al Miquel, enfonsat ara en aquell estat on la incertesa s’ha converitat en certesa, se li apropa algú i li pregunta: “M’estimes?”.

Per l’Anna, avui és un dia especialment bonic. No és que li hagi tocat la loteria ni que hagui guanyat un viatge en creuer, ni tampoc ha conegut l’home dels seus somnis (encara). En realitat, la seva mare segueix malalta i la seva feina no és tan interessant con ella voldria que fos. Li paguen una misèria i a més no es porta bé amb el cap de secció. I la setmana passada se li va morir el gat. Però avui, per cap motiu en especial, és un dia feliç. D’alguna manera sembla que les seves preocupacions són una mica menys preocupants, i que el llistat de les coses que ha de fer és menys llarg. Senzillament, és un d’aquells dies en els què una s’aixeca amb bon peu i se sent de bon humor. I tot el que veu a través de la finestra del tren mentres va a treballar li sembla que està bé, que està en el lloc que li toca. I en el seu estat de “bon rotllo” generalitzat, a l’Anna també li han preguntat: “m’estimes?”.

I queda en Pere. A en Pere, també algú li ha preguntat, no una, sino tres vegades: “m’estimes?”.

Per en Pere, avui no és el millor dia de la seva vida. Al contrari. Està inquiet i anguniós, desubicat i descentrat. Tant que no pot estar-se quiet, per la qual cosa decideix anar-se’n al llac a fer el que millor sap fer, i de pas donar-se el temps necessri per pensar: pescar. Al que a en Pere li ha passat és que algú en qui confiava, algú que reconeixia com a guia, una àncora a la que aferrarse, ha desaparegut. Mai més tornarà a escoltar els consells del seu amic, ni anirà a demanar la seva opinió per ajudar-lo a decidir què fer, mai més experimentarà aquella complicitat que hi havia en la seva amistat. Se sent trist i adolortit, inclús traït: com ha gosat el seu amic morir? ¿Qué passa amb tot el que havia diti fet? ¿No afecta això el criteri amb el qual havia dit les coses que havia dit? ¿No treu el seu abandonament valor a les coses que havia fet? ¿És que no era més que un xarlatà amb do de gents? ¿On queda l'autoritat amb la que deia les coses?

Però és que a més a més, hi ha una altra cosa que molesta i que no el deixa estar tranquil. Després de morir, el seu amic va deixar una carta de comiat molt particular. No sap si en somnis o estan despert, o bé s’ho va imaginar, en Pere va veure el seu amic després de mort. Això l’ha deixat encara més descentrat i ara no sap molt bé què creure o en qui creure. Hauria de mantenir la fe en aquelles coses que el seu amic va dir? ¿O és que tota la seva experiència amb el seu amic va ésser només un somni, una etapa especialment significativa de la seva vida, però que acabà amb un trist final? ¿I què passa amb l’aparició d’un mort?

En aquestes reflexions estava capficat en Pere quan se li va apropar un inoprtú viatger que va venir a interrompre les seves càbales, perguntant-li si hi havia peix per a ell. El cert és que el peix era el que menys importava a en Pere de la pesca, i una mica irritat contesta al caminant matiner que no hi ha peix. Qui és aquest persontage que tan desconsiderament l’interromp? “Però, home, no veus que les xarxes són buides?”, pensa. I a sobre al personatge aquest no se li ocurreix una altra cosa més que dir-li que torni a tirar la xarxa. En Pere, la veritat, només té ganes que el deixin estar amb els seus pesnaments, així que pensa que tirant les xarxes acabrà abans amb l’inoprtú viatger. Però… ¡oh, sorpresa! Les xarxes acaben plenes a vessar de peixos i es descobreix que el caminant tan demandant no és altre que Jesús, el mateix Amic que cfreia perdut.

Si seguissim llegint el relat, veuríem que Jesús tornarà a ésser inoportú i desconsiderat amb els sentiments d’en Pere una vegada més. Ara estan al voltant de les brases, i en Pere observa entre emocionat i al·lucionat a Jesús. I Jesús li pregunta: “M’estimes?”. En Pere s’ho pensa, i finalment respon. “Sí, Senyor, tu saos que t’estimo”. “Aleshores, pastoreja les meves ovelles”. I en Pere es queda bocabadat, impressionat per l’enorme responsabilitat que el Mestre posa sobre les seves espatlles. Però ell s’estima el Mestre, l’Amic, i per tant acceptarà la responsabilitat encara que impliqui la seva mort. Sí, així ho farà.

Però Jesús encara torna a preguntar: “Simó, m’estimes?”

I aquí Simó Pere es queda encara més sorprès. Què passa, és que Jesús dubta de Pere? I quina és aquesta cara de preocupació que fa? No pot senzillament compartir l’alegria del retrobament? ¿No veu Jesús que amb aquesta actitud el que està fent és carragar-se l’ambient? ¿A què es deu tanta desconfiança? No és d’extranyar que Pere s’entristeixi… ¡a qualsevol de nosaltres li passaria el mateix! Aquest, el bon amic, amb el que ha compartit tantes coses, que sembla haver tornat d’entre els morts ara sembla dubtar de Pere. Quina falta de delicadesa!

La qüestió, però, és que Jesús no només mostra falta de delicadesa amb en Pere. També ho fa amb en Miquel, i també ho fa amb l’Anna. Al cap i a la fi, tambén en Miquel té els seus propis problemes. Cada vegada que s’acosta al caixer a actualitzar la llibreta, l’ànima li cau als peus. I tot i així, indiferent a aquesta realitat, Jesús li pregunta “M’estimes?”. Perquè siguem sincers: estimar a algú implica una responsabilitat, implica un compromís. Estimar a algú pot ésser fantàstic, però també significa fer coses per la persona que s’estima. De vegades, implica fer coses que no ens vénen de gust, però que per amor estem disposats a fer. Per exemple, que en Pere estigui disposat a pasturar les ovelles. No se’ns hauria d’imposar a qui estimem, ni forçar-nos a contestar. El cert és que en Miquel ja té prous problemes per a que a sobre vingui algú altre a demanar compromisos i responsabilitats.

Però és que Jesús encara s’atreveix a anar més enllà. Jesús també por ésser inportunament insistent amb el malalt crònic, amb la persona que té cura dels malalts de la família, amb el que s’acaba de divorciar… o amb la que s’acaba de casar. També amb el que està amb exàmens finals, amb el que no es porta bé amb la família, amb els que estan hipotecats fins el coll, o amb la vídua d’un pastor sense pensió de jubilació… En fi, ho pot ésser amb qualsevol dels que estem aquí. També ho pot ésser amb una església que cerca un pastor.

“M’estimes?” No una, sinó tres vegades. Es com si digués: “estigues veritablement segur que m’estimes”.

PERÒ.

Amb Jesús, sempre hi ha “peròs” pel mig. Passa que amb aquest “M’estimes?” de Jesús hi ha una cosa curiosa. Normalment, quan nosaltres preguntem “M’estimes?”, qui està en el centre d’atenció de la pregunta no és la persona a qui s’estima, sinó la persona que pregunta. M’estimes a mi? Tendim a situar la capacitat de l’amor, de l’estimació, posant-nos nosaltres mateixos al centre, de tal forma que l’estimar és alguna cosa que fem nosaltres, que faig “jo”. En molts “t’estimo” el que és realment important no és que t’estimi a tu, sinó que JO t’estimo a tu. I a més, en qüestions d’estimació, som tremendament selectius: difícilment estimarem a totes les persones que coneixem.

Però malgrat això, resulta que en Jesús el “jo” no és tan important. En la pregunta de Jesús, el que importa no és el “jo” de Jesús, sinó el “tu” del que respon.

Diuen la psicologia i la filosofia que, per a que una persona humana es pensi a sí mateixa, és a dir, prengui conciència de ser ella mateixa, del seu mateix ésser, calen dues coses: un jo i un tu. Un jo i un altre que no és jo, que és el que jo no sóc. Aquest és el tu. Només quan el jo es relaciona amb el tu, es desocbreix que hi ha algú diferent a un mateix o a una mateixa, i que aquest es el “tu”.

Així és com els nadons i els nens petits comencen a relacionar-se amb el món i aprenen que el papa i la mama són persones diferents. La mama és qui em dóna el pit. El papa és que em canvia els bolquers. Jo sóc a qui li donen llet I a qui canvien els bolquers. Per això, la filosofia diu que no existeix un “jo” sense un “tu”, si no existeix una altra persona en relació a la qual un es pugui veure i reconèixer com diferent.

Però resulta que en Jesús, això no funciona igual de bé. Jesús no pregunta “M’estimes?” per diferenciar-se a sí mateix de l’altre, no pregunta per a descobrir el seu propi jo. No pregunta per posar-se a sí mateix al centre de l’escena, ni per afirmar-se a sí mateix.

Pregunta per a què en Pere descobreixi el seu jo.

Pregunta per a què tu descobreixis el teu jo. Pregunta per aque tots nosaltres preguem conciència dels nostres respectius “jos”.

Però a més, no només pregunta per a què descobrim els nostres "jos", sino per que el descobreixis – els descobrim- en relació a ell, a Jesús.

Ens costa molt ademtre les persones en la nostra intimitat. Exposar-nos vulnerablement no és una cosa amb la qual ens sentim gaire còmodes. Per això, quan ho estem passant malament, ademtem només un molt selecte grupo de persones al nostre voltant. I aquest és un principi que tenim normalitzat. “Hauria de trucar a la Paquita, que està a l’hospital? És que tampoc vull molestar…”. No volem imposar la nostra presència a les altres persones, perquè el “jo” és una cosa molt delicada.

Una cosa semblant passa en els moments en els que estem passant enfermetats o crisis, o alegries o se’ns obren oportunitats, com ens pot estar passant a alguns de nosaltres ara mateix… Posem molta cura a limitar les persones amb les que compartim tot això, perquè totes aquestes són experiències molt íntimes i personals, que acabaran formant part de nosaltres mateixos. Totes aquestes vivències formaran també el “jo”, ens defineixen i ens definiran com les persones que som, per nom i cognom. Cadascuna és com un maó que forma part de la nostra memòria. I la memòria és qui diu en gran part qui realment som, el que ens fa ésser com som. Per tant, ens cuidem molt i molt bé de amb qui compartim aquestes memòries, perquè en el fons el que hi ha en joc és el “jo”.

Però resulta que en aquest espai tan privat irrompeix Jesús, preguntant “M’estimes?”, com volguent posar-se pel mig, i de fet no sembla donar molta importància a la resposta que donguem. A ell tant li fa, perquè segueix posant el nas en tot, ja sigui que ho estiguem passant bé o malament.

I en aquest punt és bo recordar que en aquest llarg caminar per les experiències de la vida, en última instància, qui configura el nostre “jo” com cristians que som, és ell, és Jesús. Aquest és el Tu que ens pregunta “M’estimes?”, per a què ens definim en relació a ell, per a què comptem amb ell en aquest procés de definició constant que fem quotidianament. Jesús no pregunta “M’estimes?” per entendre’s a sí mateix com a persona, sinó per a què el “jo” entengui que en totes aquestes experiències no camina sol, per a que el “jo” sàpiga que en darrera instància el que ens defineix, perquè està davant nostre com a referent, és el mateix Jesús, que participa de nosaltres d’aquesta manera. Perquè sense aquest Tu, no hi ha possibilitat d’existència pel jo. Perquè per entendre’ns a nosaltres mateixos, recorrem a ell.

Jesús és el nostre “Tu”… però és alguna cosa més que simplement un “tu”. Ho és perquè aquest punt referencial que és per a nosaltres està present en totes les nostres experiències, tant si estem caminant per vall tenebrosa com per parts deliciosos. En tot, en el que és bo i en el que és dolent, Jesús està present, aquí, a la vora nostra, acompanyant-nos pel camí. Perquè només en relació a ell podem definir-nos com a cristians, i inclús podríem dir que només en relació ens podem entendre com fills i filles de Déu. Jesús no és un tu al·liè, sinò que és el Tu que prenguem conciència de qui som, ja sigui quan plorem o quan riem. Jesús és el que es presenta com el Bon Pastor, i a través de qui ens podem entendre com a part del seu ramat.

Us heu adonat alguna vegada que en el cap. 21 de Joan no hi ha peixos ni ovelles fins que Jesús no apareix? Peixos i ovelles representen l’església, la comunitat de creients. Però ni peixos ni ovelles apareixen fins que Jesús no els anomena. I el fet és que Jesús no existeix perquè l’Esglèsia existeixi, sinó que l’Església existeix perquè Jesús existeix. És Jesús qui defineix l’Església, no a l’inversa. I en això, també Jesús és el “tu de l’Església”.

La pastoració de Jesús podt prendre moltes cares: la mà d’un germà, la pregària d’una germana, el riure d’un dels nostres nens enmig del culte, la trucada d’algú per saber com estàs, o l’encontre més casual amb una persona desconeguda… Però en últim terme, tot això són referències al gran Tu que ens permet als nostres “jos” ésser qui són. D’aquesta manera, participa de les nostres angoixes, penúries, alegries i joies, fracassos i èxits, i en els moments en que el món sembla ensorrar-se i no hi ha força per seguir, ell mai ens abandona.

És veritat. De vegades és inoportú, i quan preferiríem estar sols, posa el nas per tot arreu. Fins i tot, pot arribar a ésser exigent a estones. Però també és qui ens permet creure en nosaltres mateixos, en qui tirarem endavant i en que demà, efectivament, brillarà el sol.

En Miquel segueix a l’atur. Aquest matí, l’Anna l’ha trucat. Per alguna raó, l’Anna estava especialment contenta avui. Quan han penjat, en Miquel s’ha sentit millor, perquè l’Anna li ha recordat que altres persones entenen el seus “jos” de maneres molt semblants a la què ell s’entén a sí mateix, que el seu punt de referència, allò que els defineix, és el mateix, que aquest gran Tu està prop d’ell. I li ha semblat que el pes sobre les seves espatlles, almenys avui, era una mica més petit.

Amen.